Carta a H.
Blai Doménech
Benvolgut H., totes i cadascuna de les amistats del passat no han superat la prova del temps: unes, amb demostracions explícites, han deixat clar que no n'eren pas, de vertaderes amistats; unes altres, en el transcurs dels anys, han anat difuminant-se, desdibuixant-se, perdent corporeïtat (si és que en algun moment n'havien tingut), barrejant-se amb el paisatge o amb el fons més o menys anodí d'aquest escenari que és la vida, i, finalment, esdevenint transparents, intangibles, com si d'espectres s'hagués tractat: unes entitats illuminades i definides per una qualsevol eventualitat (un raig de lluna, un foc d'en-cenalls, o fins i tot l'efímera cabellera d'un llumí encés enmig d'un carreró fosc per a posar en combustió la punta d'una verinosa cigarreta); uns éssers que només van ser allà un instant, fugaç, extingible, circumstancial. I que després es van perdre, per a no ser trobats mai més. Però tu, benvolgut H., continues tanmateix fent-me costat malgrat tot, ara com abans, després com ara.
http://www.lallunaenuncove.cat/llunambuls/cataleg.htm#dalt
